Educar des de la calma i el respecte
Moltes famílies em pregunteu sobre com podeu evitar perdre els nervis amb els vostres fills i com heu d’actuar davant de les “rabietes”. És un tema recurrent en les consultes presencials, i arrel de la petició que em vau fer per les xarxes socials he escrit algunes paraules per ajudar-vos amb aquest assumpte que tant ens neguiteja sobre l’educació dels nostres fills, i m’incloc també com a mare que s’està iniciant en el món de la criança i que sap el significa tenir la teoria i el poder-ho aplicar a la pràctica en la vida real.... A l’hora d’aplicar-ho heu de tenir en compte que cada infant és un món, cada família és diferent, i vosaltres com a mares també heu d’escoltar la vostra intuïció maternal sobre el que creieu que necessita el vostre fill per respondre com considereu que li pot anar millor, ja que no hi ha altre persona en el món que el conegui millor que tu.
La clau està en nosaltres. En el nostre estat d’ànim, el recorregut emocional que carreguem i la gestió que som capaços de fer amb el nostre món intern. El que els infants necessiten de nosaltres davant d’una explosió emocional intensa (“rabieta”) és calma, presència i respecte. I la clau està en nosaltres per que ells ens necessiten per aprendre el que són les emocions i gestionar-les. En els primers anys de vida la gestió de les seves emocions depèn de la nostra actuació i pròpia gestió per que així a mesura que vagin experimentant, processant i interioritzant, aniran sent capaços d’entendre i gestionar les seves pròpies emocions.
Calma per part nostre implica ser capaços de lidiar amb les pròpies emocions del moment, l’estrès, les presses i els pensaments que ens porten a estar més pendents del que puguin estar pensant els altres quan es dóna en algun lloc concorregut de gent o ens fan estar pensant en el poc temps que tenim per arribar a comprar abans de que tanqui la botiga, el que ens allunya d’ells i per tant, no podem transmetre calma ni presència ja que, mentalment, estem a un altre lloc i això ells ho perceben. Necessiten temps i espai per expressar i gestionar.
Presència implica estar amb ells física, cognitiva i emocionalment per poder connectar amb aquella emoció, poder-la comprendre, validar-la, i que ells percebin el nostre acompanyament i suport emocional des del cor. En aquest aspecte vull remarcar que l’objectiu es que ells notin la nostra connexió emocional per que se sentin continguts i segurs de poder expressar-se, NO de que deixin de plorar i desfogar-se en aquell mateix instant. I el que pot succeir és que amb aquest simple acostament disminueixi la intensitat emocional i es vagin calmant, però també pot succeir que arrenquin a plorar amb més força, el que us pot portar a pensar que això no funciona, que més aviat ho empitjora. Doncs per aquest motiu us he volgut remarcar l’objectiu d’aquest pas en l’acompanyament emocional, ja que aquesta resposta que poden donar alguns infants pot ser deguda a aquesta connexió emocional i a la seguretat que senten en poder-se expressar amb tranquil·litat, sense judicis: “La mama està aquí al meu costat, entén com em sento, i SI! Estic molt enfadat! I això ho demostro i ho confirmo plorant amb més força”. Validar significa posar nom a aquella emoció o emocions que pot estar sentint i el per què, fent servir poques paraules i les justes, per que quan l’emoció és molt intensa bloqueja el raonament i és difícil escoltar i pensar.
Respecte a la seva expressió, al seu temps, al seu espai, a les seves necessitats. Si, poder has tingut un dia pèssim, estàs corrent per que et tanquen la botiga en 10 minuts, no tens el peix per fer-li el sopar i just una “rabieta” en aquell moment i al mig del carrer és lo últim que necessites. Segur que us sona aquest exemple. Qui no s’ha vist en alguna situació semblant? Però i ell o ella? Poder també ha tingut un dia pèssim o no, està cansat, i lo últim que li faltava eren presses per anar a comprar, no ho sabem, no ens ho poden expressar amb paraules ni des de la raó. Aquest infant poder té unes altres necessitats, poder no ha pogut gestionar alguna emoció prèvia, poder les presses o el malestar li ha generat una sensació desagradable, i sense buscar-ho, l’emoció ha explotat. I ha explotat amb tanta intensitat que ens envaeix, barrejant-se amb tot lo altre que sentim i pensem. I aquí és quan entra en joc el punt principal d’un bon acompanyament emocional en infants: La pròpia gestió emocional per poder fer front a les seves emocions.
Us explico breument uns punts que us poden ajudar a fer front a les emocions intenses dels vostres fills:
1. Control les pròpies emocions. Recorda que tu ets l’adult i la persona que li pot donar tranquil·litat i seguretat per poder gestionar l’emoció o emocions que s’estan expressant en aquell mateix instant. Tampoc és moment de tirar-se en cara amb la parella si el que s’ha fet ha estat bé o no o de buscar culpables, ÉS MOMENT DE COMPLICITAT i anar a la una per buscar solucions i ajudar al vostre fill que us necessita. Compteu fins a 10 o fins a 1000 si fa falta, respireu profundament, recordeu els punts a aplicar, el que sigui que us ajudi a tranquil·litzar-vos i poder estar present per acompanyar aquell infant que no té la capacitat per fer-ho per ell sol i et necessita a tu, l’adult, per gestionar i aprendre a fer-ho més endavant.
2. Presència: Estar present física, cognitiva i emocionalment al seu costat com s’ha comentat anteriorment.
3. Connexió amb la seva emoció: Això significa “posar-se al seu lloc”, empatitzar, encara que el motiu us sembli una tonteria, el fet és que per a aquell infant allò és molt important, o bé també pot haver estat el desencadenant però no la causa, cal tenir-ho present.
4. Comprensió i validació: Posar-hi paraules, ja que si no es nombra no existeix i per tant no saben el que els hi passa i difícilment ho podran processar adequadament. Però poques paraules i les justes per que els hi arribi. No és moment de fer cap sermó.
5. Sostenir: Oferir aquell espai que necessiten per calmar-se. Els teus braços sol ser el millor refugi, de fet s’ha vist que el contacte físic i les abraçades generen un seguit de sensacions i hormones que els alleuja i per tant els ajuda a reduir la intensitat emocional. Però alguns infants rebutgen el contacte, peguen, mosseguen, pessiguen... En aquests casos lo millor és deixar-los el seu temps, a vegades són ells els que acaben demanant el contacte i t’estan donant el permís per que els abracis, d’altres poden no frenar i anar a més, llavors aquí s’ha d’intentar aplicar alguna estratègia de distracció per ajudar-lo a sortir del bucle i et doni permís per abraçar-lo o acaronar-lo.
6. Buscar solucions. Normalment, aquest punt s’aplica quan l’infant està més calmat i pot ser reconduït. Llavors una opció molt viable i que els sol ajudar molt és la distracció, és a dir, captar la seva atenció amb algun objecte, situació sorprenent o del seu interès i així desviar el focus atencional per poder gestionar l’emoció, evitar que entri o perduri en el bucle per tal de generar altres sensacions i emocions positives. Un cop passat l’esdeveniment, en un lloc tranquil com a casa i depenent de l’edat i l’infant es recomana poder parlar una mica sobre el que ha succeït des de la serenitat i pensar conjuntament possibles solucions per si es torna a donar una situació semblant. També seria el moment de reconèixer com us heu sentit vosaltres i si heu reaccionat amb nervis i crits demanar-li disculpes i explicar-li el què us ha passat.
No sempre hi té que haver aquest ordre en tots els infants i en totes les situacions. Poder s’haurà d’aplicar primer la distracció per que hi ha algun perill i se l’ha de treure d’allà, i llavors se’l valida i sosté. Tot s’ha de fer amb consonància i coherència al moment i les necessitats.
I com comentava abans, una cosa és la teoria i l’altre la pràctica. Poden haver adults, siguin pares o educadors, que no poden, la situació els supera i perden els nervis amb molta facilitat i amb intensitat. La resposta al per què algunes persones no poden pot ser molt variada però sovint s’ha de valorar la pròpia criança, experiències traumàtiques, els nivells d’estrès, entre d’altres, i treballar-ho, amb ajuda d’un professional o sense. El primer pas és ser-ne conscient i llavors buscar la solució que més s’adapti a cada un.
Mares, la maternitat pot ser meravellosa, està plena de sorpreses i aprenentatges continus. Això no significa que educar als nostres fills sigui fàcil, però la criança pot ser transformadora i si ho fem des de la consciència podem aprendre molt, convertir-nos en millors persones i grans exemples pels nostres peques.
No patiu si fins ara heu actuat diferent o bé perdeu els nervis algun cop, NO SOM PERFECTES, no hi ha maneres perfectes i úniques de criar als fills i vivim en una societat hiperexigent. El més important és que en prengueu consciència i cada error suposi una nova oportunitat per observar, reflexionar, MILLORAR i APRENDRE!